El 4 de febrer del 2006 vaig ser convidat per APYDA, l'associació de pares de nens afectats de TDAH a Tarragona, a impartir una Conferencia, amb motiu de les seves Jornades.
El contingut de la meva intervenció tractava els següents aspectes:
TDAH A L’ESCOLA: CONFLICTE I OPORTUNITAT.
El TDAH és un trastorn neurobiològic que afecta molt especialment als aprenentatges i al correcte autocontrol de la conducta al si de l’àmbit escolar.
Hi ha un ple acord en considerar que el seu tractament ha de ser multimodal; és a dir, cal una intervenció coordinada des de diferents nivells o àmbits: el clínic ( farmacològic i psicoterapèutic personal i familiar), l' educatiu al si familiar i l’educatiu al si escolar.
Pel que fa a l’àmbit escolar, es podria creure que l’única forma d’intervenció és la que es centra en l’alumne:
a) Modificació de les conductes.b) Modificació dels estils cognitius.
c) Reforç estratègies d’aprenentatge.
d) Reforç Habilitats socials.
e) Resolució de Conflictes.
La inclusió dels aspectes anteriors en el Currículum ordinari ha de ser considerada com una resposta eficient a les actuals exigències que l’atenció a la diversitat ens demana.
Ara bé, des d’una perspectiva psicopedagògica entenem que el centre d’atenció de la intervenció no és pas l’alumne en concret sinó el conjunts d’agents que hi intervenen en el procés d’ensenyament aprenentatge: alumne- docents – institució escolar.
Així doncs, hauríem de considerar què en pensa cada centre escolar envers aspectes com:
Concepte d’educació: Educar és instruir? Desenvolupar el conjunt de dimensions de la persona ( intel·lectual, emocional, física, moral, social, ètica...) o incidir sols a la intel·lectual ?...
Concepte d’ensenyament – aprenentatge. Impartir o construir coneixements? Dinàmica individual o social?, Procés actiu o passiu?, Unidireccional, bidireccional o multidireccional?...
Concepte d’escola. Integradora o segregadora?, Reprodueix desigualtats socials o les supera? Equitativa o desnivelladora? Oberta o tancada, Rígida o flexible?...
Concepte d’atenció a la diversitat. Excepció o norma?, Disminució o enriquiment?...
Concepte de conflicte. Perill o Oportunitat? Destructiu o constructiu. A combatre o a gestionar...
Concepte de necessitats: Les reconeix, accepta, satisfà, ignora, subordina, amaga?...
Afrontar el TDAH a l’escola és, alhora, qüestionar els mateixos criteris de:
b) Fracàs escolar.
c) Avaluació / Autoavaluació del sistema escolar.
d) Acció Tutorial.
e) Valors de Disciplina o valors de Convivència.
f) Objectius, condicions i eficiència de les Programacions...
Abordar el TDAH a l’escola ens pot generar una greu dificultat en considerar que potser l’origen del conflicte, més enllà de les diverses capacitats i conductes que els alumnes manifesten, rau en les nostres pròpies capacitats per a entendre-les, atendre-les, resoldre-les i, fonamentalment, en aconseguir sentir-nos millor.
Els alumnes amb TDAH no són alumnes problemàtics: són alumnes amb problemes; aquells múltiples problemes que el seu trastorn els hi genera.
Atendre escolarment a un alumne amb TDAH no és res diferent a integrar les exigències de l’atenció a la diversitat com a norma en la nostra pràctica ordinària i no pas com a una excepció.
Afrontar les necessitats que els diversos alumnes en manifesten és, d’entrada, una exigència ètica que ens demana una intervenció estratègica: prevista, coordinada, global, reflexiva i avaluable.
L’alumne amb TDAH a l’escola, com qualsevol altre, pot ser considerat com:
a) origen d’un conflicte o com a repte professional.
b) un ser que ens provoca i ataca o un ser que en força a ampliar el nostre ventall de recursos i de competències com a docents.
c) un alumne a castigar o a ajudar.
d) un alumne dolent, malalt, “anormal” o un alumne diferent, divers, complex, desigualment competent, exigent, incòmode.
e) una persona la identitat de la qual és totalment explicada per la seva etiqueta o una persona a desenvolupar, madurar, créixer com a projecte únic, irrepetible i incomparable i en evolució.
El TDAH és un explicació, mai una excusa.
A l’alumne que el pateix i als docents ens informa del perquè d’unes manifestacions i d’unes dificultats. En aporta llum davant la perplexitat.
Però lluny de afavorir la rendició, la derivació, intercanvi de retrets, l’allunyament dels nostres propis deures en altres ( pares, clínics, docents, escola, sistema escolar...) és una crida a la responsabilitat, a l’autoexigència, a extreure el millor de cadascú, a la confiança en les possibilitats tant de l’altre com de mi mateix, a la col·laboració.
Davant el TDAH és imprescindible la col·laboració:
Alumne – alumnes. /Alumne – Tutor. / Tutor – Escola. / Tutor – Equip Docent.
Escola – Família. / Escola – Clínics. / Alumne – Clínics
El TDAH és un Trastorn Interactiu: Desajust entre les capacitats i característiques de cada persona i les exigències, demandes i judicis de l’entorn.
És en funció d’aquella resposta que rebem a allò que s’espera, es demana, s’exigeix i es valora de la persona amb TDAH, que apareix la disfunció, la discapacitat i la problemàtica, apareix el desencís, l’ansietat, la crispació i la sanció, apareix la profecia autocomplerta.( “ Ja ho sabia que ho faria malament, ja l’havia avisat que acabaria castigat, ja li deia jo que no se’n sortiria...”)
És així que l’alumne amb TDAH pot ser viscut com a un CONFLICTE.
Els nombrosos descobriments des de la neurobiologia ens expliquen les bases físiques i els mecanismes pels quals el món emocional i cognitiu és un complexe entrelligat de connexions que s’infereixen constantment. Pensem en funció del que sentim i sentim en funció del que pensem.
Totes les emocions són indicadors del grau de satisfacció de les nostres necessitats, mecanismes de reacció i d’ajust.
Totes les emocions han de poder ser viscudes, verbalitzables i admeses. Allò que ja no és acceptable són totes les conductes que fem servir per a manifestar les emocions.
Ens pot costar: Escoltar, Posar-nos en la pell de l’altre, dialogar, respectar, somriure, fer autocrítica, estimar, assumir les frustracions com a peces del nostre propi engranatge vital...
Ens caldrà a tots aprendre a analitzar i ajustar la integració entre les nostres emocions, pensaments, judicis, atribucions i conductes.
En la mesura en que ho fem, ens estarem apropant a una millor salut i felicitat fonamentades en la convivència i en els valors ètics.
Són les nostres escoles espais oberts a la verbalització de les nostres necessitats, dels nostres sentiments i emocions, estructures que afavoreixen la gestió intel·ligent dels nostres conflictes?
Tota persona te cinc grans necessitats bàsiques segons ens ensenya Maslow:
- sentir-se segur.
- Sentir-se integrat, pertinença.
- Sentir-se estimat i valorat.
- Sentir-se vàlid, competent.
- Sentir-se autònom.
En la mida que les necessitats no són satisfetes en repleguem sobre les anteriors; de tal manera que una persona que no sigui considerada prou autònoma o vàlida actuarà en favor de sentir-se més estimada i valorada.
Quan les nostres conductes es centren en defensar la necessitat de seguretat és senyal de que han fallat les altres: no ens sentim integrats, ni valorats ni competents...
Moltes conductes violentes, agressives es generen per una posició ultra-defensiva. En definició més actual de la psicologia, la violència és “fam de carícies”, sentiment de no ser estimat...
Alhora, els docents també patim aquestes pors davant les nostres necessitats no satisfetes: les mateixes que les dels alumnes: seguretat, integració, acceptació, estima, competència, éxit.
El conflicte és entés, des de les aportacions de les diverses ciències socials, com un fet inherent a tota interacció personal i social, indicador de necessitats no satisfetes, un balanç negatiu d’unes interaccions personals insatisfactòries, situació límit d’uns paràmetres ja no prou vàlids què poden afavorir o evitar la introducció d’altres més estabilitzadors.
El conflicte és, des d’aquesta perspectiva, l’oportunitat de canvi que reconstrueix les relacions de manera més enriquidora per a la satisfacció de les necessitats de tots els membres d’un sistema.
Les pors als canvis són tan naturals com perjudicials.
Des de l’àmbit escolar hi ha múltiples possibilitats de fer servir com a base de recursos tota mena d’adaptacions curriculars més o menys significatives, rígides i continuades.
Canviar la mirada serà veure amb altres ulls que les capacitats no són els resultats, que les dificultats no són culpa, que les equivocacions no són pecat, que l’autoritat no és inflexible, que un petit encert pot ser un èxit, que un home no es fa en un trimestre, que l’autoconcepte no se’l fa cadascú, que algú pot aprendre de les errades però molts sols amb els encerts.
Canviar la mirada serà aprendre a callar més que a cridar, a acompanyar més que a abandonar, a acostar-nos més que allunyar-nos, a insistir més que a renunciar, a veure el mig got ple més que no mig buit.
Canviar la mirada doncs, serà afirmar que l’escola no és l’aula, que educar és sempre tasca complexa, difícil, incòmoda, fins i tot irritant....però mai ingrata.
Xavier Segú
No hay comentarios:
Publicar un comentario